La polèmica per la senyera crea dos bàndols a Tarragona

El PSC i el PP van vetar ahir al plenari la colocació de tres senyeres a les entrades a Tarragona per Sant Salvador, per l'N-340 venint de la Mora i accedint pel barri de Bonavista, també per l'antiga nacional. D'aquesta manera, tombaven una moció presentada per Convergència i Unió (a proposta d'ERC, que no té representació) que reiterava la necessitat de catalanitzar tots els accessos a la ciutat amb motiu de la celebració de la capitalitat cultural catalana.
Com sempre acostuma a passar en assumptes que tracten la identitat, les interpretacions són lliures i inacabables i plens d'arguments interessats. El que sí és cert és que el pacte invisible entre populars i socialistes va tornar a fer-se present. Les raons que va donar el partit que mana (PSC) per desentendre's de la proposta van ser de caire econòmic. La portaveu municipal, Begoña Floria, es va justificar dient que la colocació d'aquestes tres banderes costaria a la ciutat uns 10.000 euros. Fent la divisió, cada senyera, amb el seu màstil corresponent i la seva obra, suposaria 3.300 euros. Ni que estigués brodada amb fil daurat.
És evident que no és el mateix que penjar una bandera al balcó, d'aquelles que costen 5 euros, però potser es va passar de frenada. A més, sembla ser que al magatzem de la brigada municipal hi ha màstils que es podrien recuperar, la qual cosa rebaixaria el preu.

La negativa del PP es va fonamentar en el retard de la proposta i en la necessitat d'aplicar el sentit comú, ja que Tarragona és capital cultural catalana des de principis d'any i segons el seu portaveu, Alejandro Fernández, "el que toca és implementar-la". Raó no li'n falta perquè si la moció arriba a tirar endavant, les senyeres potser s'haurien penjat passat l'estiu. Com sempre, visions partidistes i conceptes molt subjectius per aprovar o no una moció.

Ikea, més aprop
El plenari sí va aprovar per unanimitat el conveni urbanístic que han de subscriure l'Ajuntament de Tarragona, els propietaris dels terrenys al voltant de la carretera T-11, on s'ha d'ubicar Ikea, i la pròpia multinacional sueca. Per mitjà d'aquest acord, l'empresa nòrdica es compromet a pagar els 15,7 milions d'euros per fer-se amb els drets comercials dels terrenys. Com que el cost d'urbanització dels terrenys és de 20 milions d'euros, els 4,3 milions restants els assumiran els propietaris, tot i que cedint part de les seves propietats. Un pas decisiu perquè l'arribada d'Ikea a Tarragona, prevista pel 2015, sigui una realitat. Això, sí, encara hi ha un propietari privat que continua sense arribar a un acord per vendre.

Alejandro vol ser alcalde

Fart de garantir, durant prop d'un any, l'estabilitat del govern municipal de Tarragona, el Partit Popular ha aixecat la veu per reclamar la seva quota de poder. El seu líder, Alejandro Fernández, vol ser alcalde. Ja ho volia ser després de les eleccions del maig de l'any passat (amb CiU o amb el mateix PSC), i ara, quan es compleix el primer any dels comicis que van posar de manifest la gran tirada del PP a la ciutat, ho ha esbandit. Ja no volen "regalar" més acords de govern. Més clar, impossible.

Tant és que digui que només han mantingut converses informals amb el PSC, que navega en minoria, perquè, de vegades, les primeres trobades, com les primeres impressions, són les que realment acaben valent. La ciutat necessita espavilar-se i és cert que sense el suport dels populars, l'alcalde Ballesteros no hagués pogut aprovar ni els pressupostos ni les ordenances fiscals, claus i necessàries perquè la ciutat hagi pogut tirar endavant, més enllà d'inauguracions populistes i d'anunciar projectes més o menys interessants.

L'ambient, doncs, torna a ser post electoral. Clar que l'acord seria en clau tarragonina, encara que, a l'hora de la veritat, ja se sap que les ordres podrien arribar des de la capital del regne. Al PSC, segons com bufi el vent, l'interessa ser català, però no gosa mai posar pals a les rodes a les ordres que venen del carrer Ferraz. I no oblidem que el tuf espanyolista de l'executiu de Rajoy no acaba d'agradar a molts socialistes.

En certa manera, el possible acord PSC-PP és l'escenificació d'una parella que només es veu d'amagat, però que ara, almenys un dels dos membres, necessita fer-ho públic perquè vol que se li reconegui l'esforç. El govern municipal és conscient i sap que, fins ara, només els populars han estat a l'alçada i que, a priori, si contempla un pacte, tan sols podria ser amb l'equip d'Alejandro Fernández, qui ha descartat, per enèssima vegada, la possibilitat que ells i CiU facin fora a Ballesteros amb una moció de censura. Manté la seva paraula.
Altra cosa és que exigeixi la trona municipal pel final de mandat, que segur que és un dels elements de negociació que els populars podrien posar damunt la taula. Què n'estaria de cofoi Alejandro, si arribés a les pròximes municipals, previstes pel 2015, amb el bastó d'alcalde, disposat a ser reelegit?

Ara bé, qui sap si el PP ha posat la directa per por a que el desgast que ja comença a tenir el govern del totpoderós Mariano Rajoy també  li passi factura a la ciutat. A Madrid detecten gotelleres en cadascun dels ministeris i la governabilitat de l'espai s'entreveu feixuga i molt dura.

Una altra hipòtesi que sembla descartada és un govern de concentració o d'unitat. Per molt que la situació econòmica del consistori sigui delicada, el caos total encara no ha arribat. A més, a CiU, que fins ara s'ha mantingut enrocada en una postura excessivament recelosa i individualista, ni el PP ni el PSC no la volen com a company de viatge. Últimament, però, sembla més dòcil.

Informativament, Tarragona es va quedant a les fosques

Al pas que anem, Tarragona es quedarà òrfena de periodistes, aquelles persones que, com molts professionals de qualsevol altre sector, també han anat a la universitat, s'han format i amb el pas dels anys són capaços d'interpretar les notícies amb un sentit de l'objectivitat molt ampli. Avui he tingut coneixement del tancament de Canal Català Tarragona, l'antiga Més TV, que deixarà d'emetre al territori tarragoní i que deixarà al carrer molts bons professionals.
I quins han estat els criteris? Doncs els de sempre, econòmics, lluny del servei que oferien a la ciutadania. De qualitat i proximitat sense disposar tampoc dels mitjans més adequats. Una altra bofetada a la professió i ja en van unes quantes, les quals només fan que convertir el noble i sa ofici d'informar en un altre circ en el qual, aviat, ja no hi quedarà ni la carpa. No m'equivoco si dic que, des de finals de l'any passat, més d'una cinquantena de periodistes en nòmina, entre els quals m'incloc, hem anat al carrer estrictament per raons pressupostàries. Primer van ser els companys del diari Aquí, i des de llavors colegues de Punto Radio, d'El Punt, del Diari de Tarragona, d'ACN, d'Ona Valls i ara de Canal Català Tarragona hem "tingut" la mateixa sort. Segons acabo de llegir al digital Tarragona21.cat, Canal Català assenyala CiU com a principal culpable del tancament. Es queixa de que totes les institucions governades per la federació nacionalista han deixat de subvencionar la cadena, mentre que a d'altres els segueixen concedint ajudes.
Siguem clars. Menys periodistes, pitjor informació. Com acabarà tot? Doncs, penjant la nota de premsa que enviïn els organismes oficials o els partits polítics. No m'imagino res més avorrit. No suporto les coses teledirigides. I això sense haver denunciat les escandaloses reduccions de sous que estan suportant molts companys per mantenir la seva cadira. En alguns casos, arriben fins el 35%.
Menys periodistes també significarà que els tarragonins notaran que les notícies únicament van en una sola direcció, que no estan elaborades, ni reflexionades, ni pensades. Això és el que passa quan una redacció perd personal i des de dalt els continuen exigint i pressionant sense mirar si el que ordenen és coherent. La situació és greu i a la ciutat especialment. Si Tarragona perd informadors, deixarà d'estar al mapa perquè es parlarà menys del que hi passa.
Fa mesos que se sap que Tarragona Ràdio també pateix angúnies econòmiques, però, de moment no ha transcendit si hi haurà acomiadaments, malgrat algunes grans diferències salarials dins la casa; per cert pública i que paguem tots. També s'ho miren amb recel els companys de la televisió TAC 12. Incansables i sempre al peu del canó, però que depenen de les decisions dels polítics que guien les nostres vides. D'altres depeníem de les decisions d'empresaris.
Tot i que no es pot incloure dins del mateix sac, el més que probable descens del Nàstic a segona divisió B igualment comportarà acomiadaments, en alguns casos. En d'altres, pèrdua de corresponsalies per a alguns companys que obtenien un sobre sou que sempre servia per alegrar el fi de mes. Com és lògic, la divisió de bronze del futbol espanyol no interessa i no ven com la Lliga de Futbol Professional.

Llarga vida al periodisme.

Més impediments perquè es faci justícia en el cas Jaume I

No cal ser cap geni per entendre que, més de deu anys després de l'escàndol en la gestió del pàrquing Jaume I de Tarragona, cap de les persones amb poder polític de la ciutat no vol que s'esclareixi el que realment va passar amb un episodi per la qual la ciutadania pagarà els interessos d'una actuació negligent i inútil  fins  l'any 2043, quasi a raó d'un milió per any. Que el temps passi i que el record es vagi esborrant, que es faci borrós, fins que l'actualitat i la rutina diària acabi per amagar-ho del tot i la pols i la brutícia ho impedeixi veure. Això és el que desitgen molts personatges que passegen tranquil·lament alleugerits perquè difícilment notaran el pes de la justícia.

Això va camí de ser una realitat perquè aquesta setmana ha mort Jesús Trasobares, qui fou màxim responsable de la UTE Jaume I, l'empresa formada entre Aparcaments Municipals de Tarragona (AMT)  i l'enginyeria madrilenya Sistemas Alem (propietària de la patent del sistema robotitzat). Aquesta, actualment en concurs de creditors i en fallida econòmica, és la que aportava els mecanismes perquè l'aparcament fos intel·ligent, cosa que finalment no passarà. Trasobares, que va dirigir l'empresa de transports (EMT) fins l'estiu de 2008, era un home de total confiança de l'ex alcalde Joan Miquel Nadal, i segurament, una de les persones que més secrets amagava sobre les irregularitats en la construcció de l'aparcament.

Trasobares va alternar la gerència de l'empresa d'aparcaments i la de transports fins que CiU va perdre l'alcaldia i el PSC el va rellevar en el poder municipal en les eleccions de maig de 2007. Si amb Nadal, Trasobares va ser el cap visible de l'obra, i en conseqüència, del desgavell i dels despropòsits, el nou batlle, Josep Fèlix Ballesteros, tenia clar que calia apartar-lo de l'esfera pública com més aviat, millor. Sovint s'acostuma a qualificar la jubilació com a daurada, i en el cas del desaparegut Trasobares, es podria dir que realment va ser així. L'estiu de 2008 l'Ajuntament va anunciar que aquest senyor es prejubilava, però ningú va gosar parlar de xifres ni de la pensió que rebria mensualment.

 A l'abril de 2009, en un ple a l'Ajuntament, Alejandro Fernández (PP), que ja exercia com a portaveu popular, va interpel·lar a l'alcalde Ballesteros sobre la situació laboral de Trasobares després que el màxim representant municipal no ho aclarís en una entrevista a un mitjà. Els rumors que apuntaven a que Trasobares tenia un contracte blindat per l'anterior equip de govern començaven a agafar forma. I dit i fet perquè en el plenari del mes següent, el regidor Carles Castillo va revelar que un dels pares del pàrquing rebria una indemnització de 350.000 euros si se l'acomiadava. O sigui, intocable. Ell, però, ho va negar i tampoc no va aparèixer cap prova documental que acredités al cent per cent les acusacions del PSC. Es va dir que estava preparant un congrès de transports, el qual mai es va arribar a realitzar.

Malgrat l'enrenou generat i la creixent alarma social generada per l'encariment constant de l'obra i per les xifres (dels 3,9 milions inicials ja es parlava de prop de 26, als quals s'havia de sumar 5 milions més per transformar-lo en convencional), el nom de Trasobares només va tornar a aparèixer una vegada. Això, sí, per assenyalar-lo com a màxim responsable del malbaratament en la construcció del Jaume I.

Ho deien les conclusions de l'informe elaborat per una comissió formada per l'Ajuntament. Ell i Xavier Magrinyà, llavors president de l'AMT (en darrera instància, responsable màxim), apareixien com a grans culpables. Però aquest senyor va continuar a casa seva amb les butxaques ben plenes i sense que ningú l'obligués a comparèixer davant la justícia.

La desaparició de Trasobares s'uneix a la d'un altre personatge cabdal en tot el procés de l'aparcament de la Part Alta: el president de l'empresa Sistemas Alem, Rafael León, que també va traspassar, en un moment en què encara defensava a ultrança que el pàrquing podria funcionar de manera intel·ligent amb el sistema que els seus enginyers havien patentat. Els administradors judicials que gestionen el que queda d'Alem encara pugnen amb l'Ajuntament. La desaparició de Trasobares, de la qual el consistori tarragoní, de moment, no n'ha informat i tampoc ha lamentat de manera oficial, tanca de cop la porta a la possibilitat que els mals originals puguin sortir a la llum.

Els senadors de Tarragona, d'excursió

Tarragona necessita mostrar el seu patrimoni i sempre que pugui, també exportar-lo i publicitar-lo. Per això, dissabte va convocar als membres del Senat Tarragoní, l'òrgan d'assessorament de l'alcalde Ballesteros, per mirar d'injectar-los el màxim de coneixements sobre part de la Tarraco Romana. Com a grans ambaixadors de la ciutat que són, pretors i legats, acompanyats de familiars, van convertir-se, per un matí, en turistes i visitants improvisats. Pere Salas, Xavier Climent, Berni Àlvarez, Josep Maria Buqueras, Federico Adán o Jordi Freixa van ser alguns dels que no es van voler perdre l'excursió.
Prop d'una quarantena de persones van seguir amb atenció la lliçó impartida pel catedràtic d'Arqueologia de la URV Joaquín Ruiz de Arbulo. Tot i que la iniciativa és lloable i molt encertada, atès que alguns dels senadors i senadores viuen i treballen fora de Tarragona i podran exportar totes les dades emmagatzemades als seus colegues, la visita va acabar girant en excés sobre el circ romà, una de les grans joies del patrimoni tarragoní, de la qual Ruiz de Arbulo n'és un autèntic mestre. Això, sí, els senadors van quedar encantats i, de ben segur, la trobada va servir per reforçar el sentiment de ciutat.

Però potser es van trobar a faltar dades de comprensió més ràpida perquè els senadors es poguessin construir una idea mental de com era allò que els estaven explicant amb molta passió, però possiblement amb excés de meticulositat. Estic convençut que l'audiència ansiava dades més directes i segur que menys tecnicismes.
De fet, possiblement és el que es troba a faltar en molts dels monuments de la Tarraco Romana, com ara pantalles, monitors o altres sistemes tecnològics que ajudin a entendre al visitant l'esplendor d'aquell recinte 2000 anys enrere; un mecanisme que contribuïria a una comprensió instantània i a una visualització de com era la vida en l'antiguitat més enllà de les paraules necessàries d'un sabi o d'un expert. A la rambla Nova hi ha pantalles que informen de l'estat de l'aigua durant tot l'any i, en canvi, en d'altres indrets on serien més necessàries, no hi són.

Aquestes i d'altres mancances s'havien de resoldre gràcies a les actuacions finançades amb els 4,2 milions d'euros procedents del Pla de Competitivitat de la Tarraco Romana, repartits durant quatre anys, des de 2009 fins el 2013. Tenint en compte que esdeveniments com Tarraco Viva generen ingressos i reverteixen de manera altament positiva en la ciutat, molts es pregunten en què s'han destinat tots aquests diners.

Tornant a la visita dels pretors i legats, el propòsit de l'Ajuntament de Tarragona és convocar als 27 regidors, als diputats tarragonins i a d'altres col·lectius professonals perquè també acumulin informació suficient sobre el passat de la ciutat i l'exporti com més lluny, millor. En qualsevol cas, la iniciativa de l'àrea de Relacions Institucionals, de la qual n'és el titular Paco Zapater, és magnífica.

Manifestació en defensa dels treballadors

Per molt que es vulgui vendre la manifestació del primer de maig a Tarragona com un acte unitari, la realitat és que no ho va ser. És clar que no es va produir cap incident i que les prop de 5.000 persones que es van aplegar a la plaça Imperial Tarraco per reivindicar els pocs drets que ja li queden als treballadors es van manifestar de manera pacífica i assossegada.
Però també és cert que cadascú feia la guerra des del seu bàndol.
La marxa tenia tres capçaleres. Al davant de tot, la més comercial, amb els representants dels dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO, junt amb membres de la plataforma ciutadana contra les retallades, USTEC i el Sindicat de periodistes de Catalunya. S'hi podia llegir "S'ho volen carregar tot. Els drets laborals i socials".

Aquesta era una de les moltes manifestacions que composava el gran mosaic sindical i social ahir pels carrers del centre de Tarragona. Per darrere, els representants dels sindicats amb menys representació, però amb missatges més directes i els integrants més actius i també més joves. La CGT va tornar a liderar el Bloc Anticapitalista, mentre que en l'últim sector de la concentració, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i l'Esquerra Independentista del Camp tancaven la caminada.
Això, sí, l'enemic era comú. Esperarem al consell de ministres de divendres per veure per on hem de fer entrar les tisores.

D'emprenyament a folklore

Quan una iniciativa particular, fruit d'anys rebent cops i clatellades de manera continuada per part dels polítics (CiU) i de grans grups empresarials (La Caixa) que es donen aixopluc recíprocament, es popularitza i el seu ressò s'amplia, pot córrer el perill que es folkloritzi i que alguns governants s'apoderin de la idea.
Ja fa una mesos que un conductor català emprenyat es va plantar i va decidir que no volia pagar per circular per l'AP-7, una autopista infinitament amortitzada (va costar uns 65 milions d'euros i n'ha recaptat més de 600).
Aquesta reivindicació parida des de la base ha agafat tanta embranzida i s'ha convertit en una qüestió nacional.
Les xarxes socials en van plenes, sobretot a twitter, on es va convertir en el setè tema més comentat del món, malgrat que la filial de la xarxa a l'estat espanyol ho va voler enmascarar. Tornant a l'ansia dels nostres polítics de sortir a la foto, sort que en la convocatòria d'ahir en catorze peatges de tot Catalunya també s'hi van sumar molts catalans i catalanes anònims, farts i emprenyats com l'impulsor de la idea.

Esquerra Republicana va convocar afiliats i dirigents al peatge de l'Hospitalet de l'Infant i allí és on em vaig dirigir per comprovar, in situ, els mecanismes que s'han de seguir per negar-te a passar la visa com a senyal de protesta, però que després t'arribi una multa de 100 euros. En principi, qui la fa la paga i cada protestant haurà de fer-se càrrec de la sanció.
Un dels primers republicans a negar-se a tributar a Abertis, la concessionària de l'autopista, va ser el diputat tarragoní Sergi de los Rios, un polític que porta el teletac pagat pel govern al cotxe, però que ahir el va desconnectar en senyal de protesta.
Després del preceptiu, "No vull pagar" i de la comunicació a la central, l'empleat de la caseta sortia i iniciava el qüestionari. Nom, DNI i matrícula. Com era de preveure, somriure maliciós i cap resposta. La barrera s'alçava i ja teníem un altre indignat de segona generació.

Cap a les vuit del vespre, Abertis havia confirmat uns 2.500 casos d'impagament en el dia de fúria i es comentava que al peatge de Martorell l'embús havia provocat que Abertis decidís aixecar barreres.
La qüestió resideix en saber si la protesta d'ahir marcarà un abans i un després. Sincerament, penso que no. El poder polític i l'econòmic caminen tant agafats de la mà que resulta impossible desfer-ho. Això, sí, que Espanya ens escolti.