dimarts, 18 de setembre del 2012

Torpede de Madrid als Jocs del Mediterrani de Tarragona 2017

No és qüestió de ser pessimista, sinó realista i agafar consciència que el pitjor encara està per arribar. Ningú no s'ha d'esgarrifar si dic que els Jocs del Mediterrani del 2017, els de Tarragona, comencen a perdre pistonada i que, a hores d'ara, suposen un autèntic maldecap per a totes les administracions. Igual que un exèrcit que va perdent unitats a mesura que avança una guerra, la futura fesomia dels jocs que apleguen els esportistes de la ribera mediterrània pateix uns efectes similars.

Si no hi ha un cèntim per a res i amb l'estat espanyol a punt de ser rescatat per la Unió Europea, algú s'estranya que el Consejo Superior de Deportes (CSD) hagi anunciat que les aportacions als Jocs del 2017 seran escasses? Fot, però és de sentit comú. És cert que hi ha acords signats, protocols i fotografies de molts polítics amb corbata abraçant-se i felicitant-se, però a l'hora de la veritat, tot pot quedar en paper mullat amb una simple reunió entre gent que remeni les cireres.

Si, ara fa dos anys, Zapatero i Rajoy van acordar, prenent un cafè, remodelar la Constitució, a algú se li escapa que ara l'executiu central no pot fer marxa enrere i posar en dubte les aportacions al projecte de Tarragona? No, clar que no. Tret de la data en què la candidatura tarragonina va ser escollida, les notícies que arriben i que fan referència als Jocs del Mediterrani conviden a pensar en que porten la malastrugança adherida, i que mentre Madrid no deixi d'insistir en ser seu dels Jocs Olímpics, malament rai.

Més que malastrugança, és mala sort i el pitjor moment, el més inoportú. La terrible crisi econòmica i financera ha fet buidar les arques de tot arreu i les inversions arriben en comptagotes, sempre que ja disposin de partida pressupostària, cosa que Tarragona 2017 no té. A l'estiu es va saber que el pressupost dels Jocs passava dels 290 milions als 150, gairebé la meitat. De la vila olímpica, una de les joies que hauria de quedar per a la ciutat pels propers anys, no se'n sap res de res. Només un ball de noms i de propostes sense que, ara mateix n'hi hagi cap de ferma. Alguns constructors consultats asseguren de manera clara i evident que els pisos no es faran. Es va parlar de mòduls prefabricats. Apuntin aquesta altra: grans vaixells encorats a Marina Tarraco, és a dir hotels ambulants.

Ja fa temps que el gran estadi es va descartar. La ciutat esportiva no disposa de pressupost, encara que, des de fa tres anys, des de l'Ajuntament s'anuncia que sí que es construïrà. A hores d'ara, tan sols el centre aquàtic i el palau d'esports tenen possibilitat de ser una realitat. Els dubtes sobre la futura gestió de la gran piscina també genera seriosos interrogants. I el futur del complex Sant Jordi? Abans de començar a instal·lar-hi un pàrquing que, de moment, no hi és, la Secretaria General de l'Esport també va gosar incloure el recinte com un dels equipaments del 2017. Veurem com acaba.

Insisteixo. No és qüestió de veure l'ampolla mig buida, sinó de ser objectius i realistes, tenint en compte la caòtica situació actual. És evident que des del comitè organitzador es vengui tranquil·litat i serenor, però m'atreviria a dir que els jocs tenen tants defensors com detractors.

Un altre pensament m'envaei: i si Catalunya esdevé independent abans del 2017?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada