Serrat necessita més a Sabina que Sabina a Serrat

Sabina em cau bé i si m'entusiasma la seva música, és perquè, des de sempre, ha connectat amb un inframón que d'altres artistes han ignorat. Una bona amiga em va inocular el virus fa uns quants anys, "castigant-me" a totes hores amb tota la seva discografia  fins que va aconseguir que m'entusiasmés. Però des de llavors no havia tingut mai l'oportunitat de veure'l en directe.

Ahir ho vaig poder fer, a la Tàrraco Arena Plaça, però em vaig quedar amb la mel als llavis. En "Dos pájaros contraatacan", Sabina i Joan Manuel Serrat es complementen, es rescaten i s'ajuden. S'estimen, s'odien, s'insulten, juguen. Però es nota, o almenys jo ho vaig detectar, que si Sabina és un canalla, Serrat, no, perquè no és el seu paper. Queda un pèl artificial, com si l'ús de la ironia, que no és el seu punt fort, esdevingui necessària perquè la simbiosi amb Sabina sigui perfecta. Perdoneu, però no. Té moltes altres virtuts, però no aquesta, patrimoni exclusiu de l'andalús.

Una altra cosa és que la fòrmula d'actuar junts els estigui sortint rodona. Si no ho tinc mal entès, cadascun s'embutxaca 20.000 euros nets per bolo. Això, sí, allà on vagin, els elogis sempre es queden petits davant d'aquests dos grans monstres de l'escena musical espanyola i catalana.

                                   Foto: Imatge de l'escenari principal amb Joan Manuel Serrat.

L'antiga plaça de toros de Tarragona va aplegar més de 5.500 persones que en tot moment van comprendre que més que un concert de rock, "Dos pájaros contraatacan" és un clar homenatge tant a l'un com a l'altre. Una performance que també llueix gràcies a uns músics extraordinaris, un so nítid i una escenografia excel·lent. Però també per l'acidesa dels diàlegs, principalment de Sabina, pels retrets mutus i per les mil històries que intercalen amb mestria després d'interpretar algun tema que els ha deixat el dipòsit mig buit.

Segur que, en solitari, difícilment podrien aguantar dues hores i mitja damunt l'escenari, que és el que va durar el concert, però d'aquesta manera, entre cançó i cançó, i treient profit d'una audiència dòcil i molt còmplice, repassen part de la seva discografia i deixen tothom satisfet. Només un bis, ja preacordat, però res més. La nit, que servia per encetar oficialment les festes de Sant Magí, va donar per a molt i el bombín que em van regalar em va permetre identificar-me una mica més amb el Sabina que potser també porto dins.
Insisteixo en que Serrat necessita més a Sabina que no pas Sabina a Serrat.

                           Foto: Alguns dels assistents al concert d'ahir a la Tarraco Arena Plaça, enfervorits.

Del repertori, tothom volia més rock i més canya, sobretot perquè després de títols com "Princesa", "19 días y 500 noches" o "Pirata cojo", amb els quals la parròquia es va deixar anar, el ritme es tornava a pausar amb la conseqüent desil·lusió dels que estàvem a la pista, àvids de saltar, ballar i lluir els nostres bombins. El "Mediterráneo" de Serrat no va trobar la connexió necessària; cosa que sí va fer "Paraules d'amor". Rockeros, sí, però en el fi, tots som uns romàntics.