Jocs del Mediterrani, km 1

M'agrada ser optimista i vull pensar que els Jocs del Mediterrani del 2017 serviran per marcar un punt d'inflexió per a Tarragona. Però a mesura que els nostres governants van anunciant retallades, restriccions i frens a moltes inversions anunciades cada vegada tinc la sensació que a Tarragona correm el perill de quedar-nos a mig camí, i de que aquest campionat esdevingui un maldecap i caigui en l'oblit.

Segons com es miri el 2017 queda, o molt lluny o és just a la cantonada, i en qüestió d'aixecar infraestructures, els terminis s'eternitzen, s'endarrereixen i, en alguns casos, s'aturen sine die. Sent pragmàtics, els grans equipaments que haurien de quedar a la ciutat són un palau d'esports i un gran complex nàutic perquè la vila olímpica canvia d'ubicació a cada dia que passa. Algú es creu que hi ha diners i temps per construir un miler d'habitatges, els quals necessitarien disposar de serveis, accessos... i tot això en un temps rècord? Jo ho veig complicat.

Un altre missatge gens tranquil·litzador arribava ahir des de Madrid quan es deia que res no està garantit i que les aportacions es faran quan siguin necessàries. De totes maneres, deixem que el comitè organitzador, constituït ahir mateix amb representants de totes les administracions (municipal, nacional i estatal), faci la feina i dissenyi un full de ruta engrescador per una ciutat que encara no sap ben bé què significa això del 2017. I això sense saber si la candidatura als Jocs Olímpics de Madrid 2020 finalment surt escollida.